Si tot això passa governant les “Esquerres”, aneu-vos fent al que succeirà amb els altres. Malgrat que cada cop costa més saber qui és qui i que és el que defensen. És evident que tots han anat als mateixos ” caus”, a les mateixes escoles de capellans, a les mateixes universitats, han fet els mateixos masters… Així ens va. Només queda lluitar pel que és nostre i no pot deixar de ser-ho.
No a la Gestió Privada de la Sanitat a Catalunya.
Per què hi estem en contra de la Gestio Mixta.
Propostes per a una gestió pública millor i socialment avançada.
Roger B. Landoni. Associació Catalana per a la Defensa de la Sanitat Pública i Universitat Rovira i Virgili.
Entenem la sanitat pública com una forma d’atenció universal, equitativa i eficient, element bàsic de solidaritat mitjançant la redistribució de la riquesa produïda per tots. La seva defensa, no sols s’ha de plantejar com una qüestió d’ètica, sinó també com una qüestió de creació de riquesa sostenible. Derivada d’aquesta definició neix la nostra postura en contra de les diferents fórmules de gestionar privadament la Sanitat. La gestió privada es més poc eficient que la gestió pública i això quedarà palès amb els exemples que aportarem tant del passat com del present, de Catalunya i de fora de Catalunya, i a través de la verificació i la pràctica de l’argumentació. Es quasi una evidència científica que en aquest moment i fins el punt en què en tenim notícia com més gestió privada de la sanitat, més despesa, menys qualitat i més desigualtat. Heus aquí quatre exemples:
A França
és a dir a la porta del costat, tenen des de després de la II Guerra Mundial un model en què una gran proporció de l’atenció sanitària es basa en la gestió privada. Per contra, el finançament es molt complex: cotització d’assalariats, treballadors independents, empreses, impostos, taxes pagades per pacients o taxes socials pagades per empresaris, pressupost general de l’Estat, productes financers, etc. L’assistència es fa sobre la base del pagament del ciutadà per cada atenció sanitària amb retorn de la despesa al pacient (reembossament) tant en la consulta privada com a l’hospitalària. Els hospitals són gestionats per un gran nombre de fórmules jurídico-empresarials que van des de l’hospital Universitari de l’Estat fins a la clínica privada per a ciutadans d’alt nivell socioeconòmic, passant per un univers de centres sense o amb ànim lucratiu i religiós. Aquesta fórmula del reembossament també s’aplica a les prestacions farmacèutiques i bucodentals. Fa uns anys, la fortalesa dels sindicats mantenia una vigilància en el procés, de forma que el grau de reembossament fos element de redistribució equitativa. Però a poc a poc i arran de la disminució progressiva de la sindicació dels francesos amb les fórmules de contractació actuals, aquest efecte de control ha anat desapareixent a mesura que el sistema creixia en complexitat i prestacions. La situació actual la podríem resumir:
a) La despesa és enorme, el 10,4 % del PIB es la més alta d’Europa[1]
b) El reembossament cada vegada es menys equilibrat, tant en l’assistència mèdica com en la farmacèutica i bucodental.
c) El 41 % dels metges especialistes rebutgen a la seva consulta els pacients en funció de les característiques del reembossament. Per exemple, no volen atendre els que tenen cobertura pública de tipus CMU[2].
d) Creixen les zones geogràfiques submedicalitzades perquè son àrees on els metges i les infermeres poden guanyar menys. Resultat, un 30% menys de metges han d’atendre un 30% mes de malalts[3].
e) La descentralització per crear clientela política partits de diversos colors ha provocat la existència d’un gran nombre de hospitals dits “de proximitat” amb serveis quirúrgics que no responen als criteris de seguretat, de qualitat i continuïtat de cures per el que es necessari el seu tancament[4]. Estem parlant de 113 hospital de gestió privada pagats pel diner públic.
f) La convergència de tarifes entre hospitals privats i públics esta produint una competència que va en detriment de la eficiència dels públic. El Professor Claude Evin, president de la Federació d’hospitals públics de França (FHF) denunciava que les clíniques privades podien competir amb ventatja sobre el sector públic per la seva capacitat de seleccionar intervencions corrents, programades i de curt període d’ingrés[5].
g) El 90% dels francesos surt de la consulta mèdica amb una recepta, quan a Holanda la proporció és del 43,2 %.
h) Els sistemes de prevenció que produeix aquest règim de predomini de la gestió privada estan afavorint més els que menys ho necessiten, son els més rics i més cultes[6] i ofereixen medicalització per al malestar físic o mental del ciutadà, el qual, com que paga, pot anar quan vol a qui vulgui a fer-se mirar i medicar.
i) En els últims 20 anys els diferents governs de França han anat desmantellant la psiquiatria pública. La supressió de milers de llits d’atenció psiquiàtrica en els hospitals s’ha acompanyat d’un augment espectacular de malalts mentals a les presons i entre els indigents[7].
A títol de resum la portada de Le Monde “La medicina per a tots en estat crític”.
Al Regne Unit
l’impuls democràtic que hi va propiciar la victòria sobre el feixisme va generar un sistema més distributiu de la riquesa, basat en una xarxa pública i universal de l’assistència sanitària. Es va crear el 5 de juliol 1948 el Servei Nacional de Salut (NHS) a Anglaterra i País de Gal·les. Però el triomf dels conservadors-renovadors de Margaret Thatcher (la Cancellera de Ferro) va propiciar el procés de privatització d’aquest Servei Nacional. Ho va fer mitjançant la gestió privada i la fragmentació: Va introduir un cuc mercantilista entre gestors, metges i infermeres, per aquest ordre. Els governs posteriors, inclòs el dels laboristes, van estendre i fer mes subtil la privatització de la gestió. Repartiment i mercadeig del pressupost públic per àrees sanitàries, per consorcis sanitaris, cooperatives on també es gestiona la construcció i arranjament de centres en funció de la seva rendibilitat econòmica i capacitat d’endeutament. Amb Blair, el capital privat ha finançat el 94% dels nous hospitals construïts des de 1997[8]: “A quants anys em posarà l’hipoteca d’aquest hospital senyor financer?. Com mes anys millor. Ja ningú no es recordarà que vaig ser jo el que va signar l’acord!”.
Últimament, també estan impulsant el mercadeig de la gestió clínica. EL 30 de juny d’aquest any The Guardian criticava que el Directorate of the UK Department of Health
(equivalent al nostre ICS) havia convidat els empresaris a fer-se càrrec de servei clínics i quirúrgics britànics des de les pagines de l’Official Journal of he European Union: “I vosaltres a quants euros ens posareu la intervenció quirúrgica del túnel carpià?”. A Anglaterra i País de Gal·les el que és clarament públic són els diners recaptats, ja sabem que la majoria dels pressupostos generals de l’Estat són a l’abast de tothom. El que cada vegada es més reservat –privat- és la gestió que fan els diferents consorcis i cooperatives amb aquests diners públics. La “tercera via” de Tony Blair, fonamentada en l’històric cooperativisme britànic, esta facilitant l’entrada a la Gran Bretanya de les gran empreses financeres internacionals (United Health, Well Point, Health Maintenance Organisations) bàsicament nord-americanes, que s’estan cruspint cooperatives, consorcis, associacions de metges i infermeres. Al Regne Unit com a Catalunya, el dilema per al futur no es el de triar entre la gestió privada del metge emprenedor que amb infermeres i d’altres organitza la seva consulta, o mantenir la gestió pública d’un metge estatutari a sou fix atrapat a una xarxa burocratitzada; el dilema rau a triar entre la gestió privada d’una empresa –amb objectius financers sustentats molt més pels indicadors de qualitat econòmica- i la gestió pública que pot articular els recursos recaptats en funció de la salut com a dret amb prioritat dels indicadors de qualitat assistencial, on els indicadors de qualitat econòmica tenen significació a llarg termini.
Atenció, alguns dirigents d’aquestes empreses confessen, bo i girant la cara, que no tenen cap interès de ser propietaris d’instal·lacions sanitàries, el que els interessa és … gestionar-les públiques!.
Mentre el nou model va tancant serveis i reduint el nombre de llits en quasi un 33%, quan el Regne Unit es un del països de la OCDE amb més baix nombre de llits per 1.000 habitants. Simultàniament han disminuint un 25% el pressupost en les àrees mèdiques i d’infermeria. Amb aquest panorama no seria estrany que, tret dels pobres, la ciutadania donés com a benvingudes les Fundacions ( NHS Foundation Trust-FTH). Les FTH són fundacions que ja no son gestionades pel Servei Nacional de Salut (NHS) però son finançades per l’Estat. Tenen totes les capacitats empresarials, creen empreses associades, obren, tanquen o privatitzen serveis, incloent-hi la docència i recerca. També poden contractar sales i personal quirúrgic o clínic[9] i …endeutar-se. Diuen els diaris anglesos: Els hospitals que no són FTH no tenen cap possibilitat!. De fet, els hospitals FTH reben de l’administració pública més diners, una forma de promocionar la ideologia, mentre el públics s’estan descapitalitzant. Això millora l’atenció a l’usuari públic? No, en la actualitat un pacient afecta de ganglion al canell esta en llista d’espera de dos anys per la intervenció quirúrgica i en alguns casos tindrà que anar a un altra ciutat. Al principi, els ciutadans britànics, com molts d’aquí, deien: ¿Que m’hi fa a mi si la gestió es pública o privada? Jo, el que vull és assistència sanitària gratuïta, bona i ràpida. Però ara diuen: “Ens han enganyat com amb allò de les armes de destrucció massiva a l’Iraq!”. Tot sigui pel negoci de les multinacionals.
Segons el NHCA (Associació de Consultors Nacionals de SALT del Regne Unit), l’anàlisi de 5 anys de “modernització” del NHS ha produït:
a. Augment de costos burocràtics
b. Incompatibilitat entre els plans de salut estratègics i de mercat
c. Aparicio de competició comercial i ruptura de cooperació
d. Establiment de diferents categories de serveis sanitaris segons tipus de població
e. La crisi econòmica, ha propiciat el tancament de centres o la reducció de la seva cartera de serveis.
f. Pressions financeres per reduir la quantitat i qualitat de la cartera de serveis i disminució de la recerca clínica.
g. Desmoralització de la plantilla de professionals
h. El lliure mercat ha introduït de forma insidiosa la noció que la provisió de pública es extravagant i poc pràctica.
i. La indústria de les cures ha condicionat les decisions professionals.
j. Erosió de la salut pública.
k. Dèficit democràtic. El centre de decisions cada vegada té més a veure amb els interessos d’una minoria.
L’anàlisi va ser corroborada pel nou govern laborista en el seu informe The new NHS (Servei Nacional de Salut) el 1997. Ho van resumir amb la frase “La liberalització del mercat de la salut ha dividit la responsabilitat en la planificació i en l’assistència entre 100 autoritats sanitàries, 3.500 fundholders i 400 consorcis hospitalaris”. Malgrat aquest informe, el primer ministre renovador-conservador, Tony Blair, de la mà de l’Escola d’Economia de Chicago, va continuar el mateix camí. L’Escola de Chicago ha desenvolupat l’antic principi del segle XVII (David Hume, Bernard Mandeville i Adam Smith) “El mercat lliure es la mà invisible que ho resitua tot! El benefici és el principal motor de millora dels pobles”. Es que l’Escola de Chicago vol tornar la Sanitat al segle XVII? Malgrat la modernització que fa l’Escola de Chicago, cap evidencia empírica no abona les seves posicions. Per exemple, Himmelstein i Woolhandler van demostrar recentment que el benefici no és el principal motor en l’atenció sanitària[10]. El govern actual d’Anglaterra i País de Gal·les posa com a exemple de la bondat del sistema els resultats de la gestora nord-americana Kaiser Permanent, que cobreix un 2% de la població dels EUA, ciutadans rics i ben educats.
Las reformes cap a la Gestio Privada dels dirigides pels economistes conservadors-reformistes de Margaret Thatcher i les que han estat portant a terme els economistes progresistes-reformadors d’en Tony Blair han portat a la següent situació: Amb un pressupost per Sanitat superior als 45 bilions de lliures esterlines, el 69 % del usuaris pensa que el Estat dedica menys recursos dels necessaris per la atenció Sanitaria, el 63 % considera urgent una reforma del sistema y el 60% pensa que les coses empitjoraran en els propers 10 anys si aquesta reforma no es porta endavant. La majoria de les queixes son pel retard entre diagnòstic i tractament i sols el 7% considera que el sistema esta sobre finançat[11]. El sentit comú també es poc comú al regne dels anglesos.
A Espanya
està introduïda la gestió privada des de fa uns anys. El 1986, la intensa activitat política, democràtica i de progrés aplicada a la Sanitat[12] va motivar la Llei General de Sanitat, un nou model de finançament. Es tractava de fer una medicina socialitzada del tipus escandinau o britànic: cobertura universal gestionada per l’Estat i finançada pels impostos. A l’últim moment, abans de la seva aprovació a les Corts, els conservadors hi van introduir esmenes respecte a la gestió[13]. Aquestes esmenes van constituir escletxes, una de les quals va permetre entrar-hi de trascantó la gestió privada amb diners públics, el “model català”, les Fundacions, etc. No obstant això, la Llei va propiciar una modernització de l’organització de la Sanitat i va aconseguir augmentar la seva eficiència respecte al passat. Però a poc a poc, el cuc introduït a la Llei va créixer i, actualment, el pes total dels recursos que passen pel sector privat és gran. El 2004 dels
60.000 milions d’euros (7,5% del PIB) dedicats a Sanitat, el 70% és de gestió pública (mitjana UE-15: 76%) i el 30% és de gestió privada[14]. Si al 30% que surt dels diners finançats per l’Estat se li suma el que paguen els ciutadans directament de la seva butxaca o de l’empresa on treballen per atenció privada –Clínica Teknon, Clínica Quiron, etc- el total de la despesa en Sanitat es un 56 % del total gastat a Espanya[15]. Com ha esta possible que la Llei General de Sanitat de 1986 hagi arribat a tal extrem? Ho ha fet per diferents actes d’il·lusionisme producte de la complicitat de polítics i empreses:
1. Assegurança: La Llei de l’IRPF afavoreix amb desgravacions fiscals (36%) les assegurances privades d’empreses. Manteniment de MUFACE, MUJEJU, ISFAS.
2. Provisió: Fundacions, Consorcis, Empreses Públiques: Institut Valencià d’Oncologia, Institut Català d’Oncologia, Institut de Diagnòstic per la Imatge, Banc de Sang a Catalunya. Concessió de diners públics a Empreses Privades: Alzira, Torrevieja, Radiologia a València.
3.
Externalització i inversions privades: Construcció de centres públics amb hipoteques milionàries a llarg termini (molts més anys que la vida política del que aprova la hipoteca). Una de les empreses de Florentino Pérez subministra i gestiona el menjar de treballadors i usuaris en grans centres públics: Hospital Universitari de Bellvitge. La Caixa és un dels concessionaris de la hipoteca del nou Hospital de Sant Just Desvern.
4. Desviació de Fons Públics: Uns 42.500 milions d’euros a la gestió privada:
centres concertats, mutualitats, oficines de farmàcia. La despesa farmacèutica fora d’oficina de farmàcia: representa un 28% de la facturació del conjunt del sector sanitari, enfront del 22% de fa deu anys.
El desenvolupament legal de “Las Fundaciones” en la Sanitat a Espanya ha merescut diferents anàlisis pel fet que es tracta d’una forma poc subtil d’augmentar la gestió privada de centres públics ja creats. La fundació publica és una figura paral·lela a l’empresa pública, però encara amb menys control polític de la gestió.
Què caracteritza el model de gestió de les fundacions respecte als de gestió publica?[16]
– Menys personal del necessari segons els experts per a la atenció dels pacients.
– Menys recursos per despesa corrent, renovació i innovació.
– Menys prestacions en la cartera de serveis.
– Mes derivacions a d’altres institucions: generalment de patologies complexes i poc rendibles econòmicament als centres de gestió pública.
– Mes insatisfacció de professionals i ciutadania.
Un estudi realitzat en el marc de la seva aplicació a Galícia crida l’atenció sobre la manca de transparència de les Fundacions analitzades[17].
Les fundacions, actualment, sembla que estan en via morta. Sols en neixen en centres de nova creació. La transformació dels centres ja creats en fundacions no ha estat possible pel rebuig social i professional. Els resultats respecte a l’eficiència de l’invent no han estat bons.
El model català
el podríem situar entre el que volia propiciar la Ley General de Sanidad espanyola del 1986 i el model francès de la postguerra. La Ley General de Sanidad tenia la vocació de una cobertura sanitària universal de gestió pública exclusiva. Probablement els legisladors pretenien compensar la població espanyola per l’endarreriment en el grau de distribució de la riquesa respecte de la resta dels països europeus. De fet, un sistema de compensació amb baixa % de inversió del PIB. D’altra banda els que dirigien la política catalana pretenien respectar l’eficiència històrica d’una xarxa d’organitzacions de titularitat molt diversa, que havia demostrat que era mes eficaç que la franquista en una època en que la despesa en Sanitat era baixa. Els governs conservadors, amb dirigents que havien lluitat contra la dictadura de Franco, van utilitzar les fissures de la Ley per aconseguir que allò que avui en diríem provisió de serveis estigués en mans de la gestió privada:
- Consorcis sense ànim de lucre: Molt Il·lustre Administració de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Corporació del Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, etc.; alguns amb participació simultània d’ajuntaments, diputacions, església..
- Centres administrats per l’església en exclusiva: Hospital de Sant Joan de Déu, Hospital de Sant Boi, etc.
- Centres dependents d’asseguradores i mútues: L’Aliança, Mútua de Terrassa, etc.
Aquest sistema permet a les anomenades empreses assegurar gran part dels seus recursos econòmics amb malalts que no poden anar a una xarxa pública amb recursos reduïts per a la atenció universal, equitativa i de qualitat que diu la Llei. Des d’un principi, aquesta desviació de recursos va representar que no es dotés la xarxa pública dels suficients centres de primària ni hospitalària, atenció sociosanitària, ampliació de la cartera de serveis relacionats amb la salut mental, bucodental, etc. Es va ressentir el desenvolupament de “la pública” in a més es va haver de compensar de forma multimilionària la mala gestió privada de L’Aliança, Hospital General de Catalunya, Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, etc.
Com a la resta de l’Estat i a d’altres països on la sanitat té un tipus de finançament similar, la gestió mixta dona facilitat la corrupció del sistema i la estratègia privatitzadora:
– Afavorint el sector privat amb “externalitzacions”, concessions, etc.
– Afavorint la creació d’un mercat privat alternatiu
– Fragmentant i desregulant el sector públic
– Separant el finançament de la provisió
– Introduint diferents formes de gestió privada en el sector sanitari públic.
A la Sanitat catalana es van iniciar una progressiva estratificació administrativa de la gestió publica que s’està aprofundint actualment. En una segona fase, i com recomana el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, durant els noranta es va separar finançament de provisió de serveis, la qual cosa va comportar segmentació i fragmentació del sistema. La situació de preferència en la provisió que ha tingut el ICS fins ara, i que tenia un cert poder de contenció en la privatització, esta essent minada per estratègies de la patronal empresarial Sanitaria. Tots cap a el lliure mercat de la sanitat!. Ens volen portar a lo que els púlpits de la economia neo-liberal anomenen Col·laboració Públic-Privat (Public Private Partnership-PPP) i també Iniciativa Privada de Finançament (Private Funding Iniciative-PFI). Amb aquest últim model es pretén, disfressat de modernització, tornar al passat, primer gestió mixta desprès, finançament mixt de la sanitat. Resultat, com a la Argentina del Banc Mundial i FMI: la pública per als pobres, i la privada, segons la butxaca. Els professors d’aquest procés obliden dir que es menys eficient que el del finançament i la gestió únicament públics. El paradigma del sistema PPP+PFI són els EUA, on amb un 15% del PIB (a Espanya encara es del 7,5%) deixen una gran part de la població amb cobertura sanitària mínima … i que esta augmentant!. Només es justificaria aquest model mixt si fos una evidència científica –com la circulació de la sang- que les beneficis econòmics d’un gran mercat de la sanitat reverteixen en una millor distribució del beneficis entre tota la població i, per tant, amb més poder adquisitiu de sanitat privada. La qual cosa sembla, almenys en el camp de la salut, que no passa, i és mes que improbable que pugui passar en un futur. Fa poc, durant la presentació d’un document sobre prestacions privades en les organitzacions públiques[18], catedràtics i professors universitaris de economia i ètica, van arribar a dir que aquesta hibridació era ètica perquè els privats –rics- produïen recursos per atendre als públics, pobres.
Cal denunciar una i altra vegada que la gestió privada no millora la qualitat ni la quantitat de serveis, no contempla el desenvolupament social i desvia recursos que haurien d’anar més a l’excel·lència assistencial que a l’excel·lència econòmica. En efecte, crea problemes d’accés per desigualtat amb augment del percentatge de malalties no tractades i morts evitables.
Hi ha un debat polític que abona les suposades “evidències” d’excel·lència econòmica de la gestió privada, que són liderades per l’anomenada Escola de Chicago. Aquesta Escola té en el seu palmarès quasi la meitat dels “Premi Nobel” d’Economia[19] i una gran influència en Universitats i Escoles de Gestió Econòmica. Com que es tracta d’experts, a ningú no se li acut dubtar, quan diuen que es tracta d’una “evidència científica”, de la seva aplicabilitat universal. Qui sotmetria a debat polític i democràtic la Llei de la gravetat?
No es tracta d’analitzar si en determinades circumstancies la gestió pública pot derivar en determinats resultats, es tracta de constituir un dogma que en transcendir de la mà dels seus oficiants i acòlits, transcendeixi el particular i es converteixi en general. Si les conclusions dels experts es manifesten dubtoses, no sols cal sospitar l’engany, cal sospitar de la usurpació antidemocràtica per part d’una minoria de “savis” sense responsabilitat política. Tota “evidència” econòmica, per ser considerada científica, hauria de resistir a les regles de la verificació, i estructurar-se amb practiques d’argumentació[20].
Una Agenda per revifar la decaiguda gestió pública i acabar amb un sistema de gestio mixta que ens porta cap la privatització i la ineficiencia en Sanitat.
1- Publicació d’Indicadors de Qualitat Assistencial i de Qualitat Econòmica comuns a centres sanitaris, tant de gestió pública con de gestió privada. Introduir simultàniament la cultura d’indicadors d’importància social, desenvolupament sostenible i correcció de desigualtats[21]. D’aquesta forma es podrà acabar amb la difamació segons la qual la gestió pública és més dolenta i cara que la gestió privada. Aquesta infàmia es, de vegades, amplificada per persones del mon sanitari.
2- Retirada progressiva de la gestió privada dels recursos de la salut, equips i subministraments sanitaris. La salut és massa important per al progrés d’una societat per ser gestionada a la vista de pocs, no pública.
3- Lluita contra el consumisme en atenció sanitària, medicaments i d’altres productes de la indústria medicofarmacèutica. Recuperar la cultura del “bé públic” referit a sanitat, especialment en el sector educatiu. Estratègia per evitar que la “política de sensibilització” converteixi el ciutadà en un hipocondríac predisposat al consum de proves diagnòstiques i tractaments preventius mancats de rigor científic que solen desviar recursos públics a butxaques privades.
En altres paraules: una agenda multisectorial de la salut contrària a la medicalització de la societat.
4- Gestió pública més democràtica als centres, aprofitant les estructures, però dotant d’autèntic poder corrector els acords de treballadors en els centres i els ciutadans usuaris. Formació continuada del personal sanitari, però no sobre la base dels cursos neoliberals d’ESADE, finançament de la indústria medico-farmacèutica i d’altres cultures afins. En el seu lloc, caldria recuperar el paper docent de la OMS (Quaderns de Salut Pública, Publicacions especialitzades en gestió sanitària, etc.) i cultura de creixement sostenible. Invertir el procés actual i anar del “product manager” a treballador de la salut en el sentit més integral del mot. Polítiques de personal sanitari d’estimulació i generositat amb els treballadors del sector: primer avançar recursos i desprès demanar comptes.
5. Promoció de la cooperació, responsabilitat, comportament ètic i solidari entre el personal d’assistència sanitària. Per contra, el model de formació actual no creiem que sigui neutre: sostreure milers d’hores d’activitat productiva de metges i d’infermeres per a la seva formació com a gestors. Els treuen hores de fer allò que saben fer per ciència i experiència perquè aprenguin a fer una cosa a la qual no se senten inclinats. No es difícil motivar qui està predisposat: aprendre a gestionar millor el seu temps i el del personal subaltern, a detectar el consum de fungible mes significatiu, a aïllar els processos que s’emporten el percentatge més gran del consum de recursos, etc.: “Amb el mateix esforç, treballareu amb millors resultat!”. La inflació d’administradors en els nostres centres, en poder i nombre, que tenen vocació d’empresaris on el risc el posa el diner públic, que no saben què és la producció sanitària, plens de bones intencions, que re-inventen l’Hospital o el Centre de Primària i traspassen part de la seva feina als que en saben a peu d’obra: metges i infermeres. Si algú dubta, que pregunti a caps de servei, supervisors d’infermeria, caps de secció o adjunts d’infermeria, metges coordinadors, etc.
6. Promoció de la cooperació, responsabilitat, comportament ètic i solidari entre personal sanitari i els ciutadans; i de ciutadans amb el personal sanitari.
7-Donar solució als problemes d’accés per lluitar contra el creixement de malalties no tractades i les morts evitables (OMS, 1999). Potenciar el seguiment i adherència als tractaments: antiretrovirals, teràpia psiquiàtrica, etc. Lluitar contra i explicitar la política respecte al risc de resistències a infeccions (OMS 2004) i d’altres patologies susceptibles de crear resistències. En algunes circumstancies, els experts que redacten protocols són retribuïts per la indústria farmacèutica[22]. Poden introduir indicadors de qualitat assistencial que beneficiïn els indicadors de qualitat econòmica. Actualment promotors privats s’estan introduint amb gran força en informatització del sector públic; la historia clínica informatitzada amb la codificació de malalties són dos exemples de com es podrien alterar els objectius d’universalitat, equitat i eficiència i, sobretot, els objectius de promoure la salut. En canvi, tenen la potestat d’introduir en el seu lloc la ideologia neoliberal que prima la competitivitat sobre la col·laboració, principi base del progrés en sanitat i per tan de la Salut. Actualment 8 grups es disputen 77 milions de euros per introduir esl seus softwares en 7 nous hospitals de la Comunitat de Madrid #Pot introduir facilitats per la penetració de tecnologies ineficients per lo costoses i dependents de softwares patentats[23]. Que jo sàpiga, cap empresa multinacional de la gestió informàtica ha fet programes que incloguin qüestions d’interès sanitari relacionats amb la desigualtat per gènere, per situació econòmica, per dèficit cultural, per trastorn mental (que no malaltia mental) o alteracions del comportament. La gestió privada no és imparcial ni ideològicament neutra!
6
– Limitar si no es pot anular la capacitat d’endeutament, a càrrec dels diners públics, del sector amb gestió privada. Al Regne Unit, paral·lelament a l’endeutament del sector públic, augmenten els sous de gestors privats emmarcats en empreses de “serveis sanitaris”[24]. Que en el futur no passi això aquí!
8. Supressió de la segmentació (desconnexió) irregular dels recursos propis. La segmentació (desarticulació) en l’actual política neoliberal es sinònim d’aparició de promotors privats en la gestió (Consorci Hospitalari de Catalunya) o en el finançament (La Caixa). Aquest procés afavorirà la disminució de l’eficiència sobre la base de l’augment dels costos. El sistema públic es converteix cada vegada mes en arrendatari de les corporacions i entitats financeres. Si l’ens públic delega la Sanitat al mercat. Qui ens garanteix que en aquest mercat no es produeixi una inflació galopant com en el camp de l’habitatge? Qui serà el responsable subsidiari de les demandes judicials, el gestor privat o l’ens públic? Fins ara els jutges fan pagar l’ICS. Hi ha constància que a partir d’ara els jutges canviaran de parer?.
9- Acabar amb la comercialització, copagament i taxes per a usuaris que no són altra cosa que “re-pagament” no equitatiu de la Sanitat Pública. Des dels EUA, paradís del “copagament” a França –que transformen el copagament en una ficció de “reemborsament” sense cap mena de regulació- no ha comportat el control del consumisme, ans al contrari, ha portat a una inflació del percentatge del PIB més galopant que als països que no han caigut en aquest sofisma: si han de pagar per un servei (com per una beguda) s’ho pensaran dues vegades abans de consumir-lo.
10- Creació d’un Servei Nacional Farmacològic que competeixi amb el sector privat en la investigació, producció i control de distribució, dels productes bàsics amb criteri de sanitat pública, tasques que avui estan exclusivament en mans de la indústria medico-farmacèutica privada que amenaça, amb la seva inflació injustificada la eficiència de la Sanitat Pública[27].
12. Promoció de la salut sobre la base d’un sistema descentralitzat, però articulat, en un únic Servei de Salut amb una
Atenció Primària integral i integrada al a Atenció Hospitalaria.
13. Suficiència financera amb finançament exclusiu pera impostos i provisió pública dels sistemes de salut i gestió pública que mantingui en tot moment la proximitat, la transparència i la participació entre gestor i ciutadà. Participació realista de la ciutadania, sobre la base del principi de proximitat[28].
[1] Per a l’any 2002, fons de la OCDE-Irdes.
[2] Le Monde. Dossiers & Documents. Núm. 356, setembre 2006.
[3] Fons Ministère de la Santé citat per Sandrine Blanchard en Le Monde. Dossiers & Documents. Núm. 356, setembre 2006
[4] Informe novembre de 2005 encarregat pel Ministére de la Santé al Professor Guy Vallancien.
[5] Le Monde. Dossiers & Documents. Núm. 356, setembre 2006. pg. 7.
[6] Philipp Lamoureux del INPES. Institut Francès per la Prevenció de Malalties
[7] Coupechoux P. Un monde de fous. Comment notre société maltraite ses malades mentaux. Seuil, Paris 2006.
[8] Privatización Silenciosa de la Salud. Diagonal. 20 de juliol 2005.
[9] Actualment estan aterrant a Londres socis nord-americans: Harvard Medical School, Clinica Mayo, que fan oferta de serveis clínics de radiologia i anatomia patològica.
[10] New England Journal of Medicine, 1999
[11] Disney H. Stockolm Network Study
[12] Polítics i experts catalans d’esquerres dels setanta i vuitanta van treballar molt en aquest sentit.
[13] Trias X. “20 anys de Ley General de Sanitat. Perspectiva Catalana”. Comunicació personal 20-09-2006 Caixa Fòrum.
[14] Desconeix el percentatge a Catalunya, però es pot intuir que és superior, atesa la tendència dels 25 últims anys.
[15] Observatori MSC
[16] Sanchez Bayle, M Cad.Aten.Primaria 11:39-45, 2004
[17] Martin Garcia M y Sanchez-Bayle M “Nuevas formas de gestión y su impacto en las desigualdades”. Gaceta Sanitaria 18: 96-101, 2004.
[18] Col·legi de Metges de Barcelona. 21 setembre 2006. Camps Cervera, V, López Casasnovas G., Puyol González A. “Les prestacions privades en les organitzacions públiques”. http://www.fundaciongrifols.org
[19] En realitat, aquests premis no són atorgats per la Fundació Nobel, són atorgats pels organismes que es reuneixen a la Banca de Suècia i, en ús i abús del prestigi científic i cultural dels autèntics premis Nobel, els van anomenar Premis en Memòria de Nobel.
[20] Cadwell B.J.: Rationality Institutions &Economic Methodology Routledge, Londres NovaYork, 1993.
[21] Esta provada la importància de les desigualtats socials en la salut a casa nostra. Vegeu Pérez Gimenez R. “Desiguadades en Salud por clase social y Politica Sanitaria” (1994-2002). Tesi Doctoral UAB, 2006.
[22] Moynihan R., Cassels A. How drugs companies are turning us all into patiens. Allen & Unwn, Crows Nest, Australia, 2005. citat a Le Monde Diplomatique. Edició espanyola, agost de 2006.
[23] La aplicació Milenium proposada a Hospitals de la Comunitat de Madrid per la Empresa Soluziona que controla un 20 % del mercat informàtic mundial, oferta en el software tancat, la gestió dels serveis i de la implantació tecnològica.
[24] William McGuire va rebre en “stock options” 529.986.971 $ de l’Empresa de Serveis Sanitaris United Health. Pollock A.M. XXII Jornadas de la Federacion de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública (FADSP), Madrid, 2005
[25] L’Editorial “NHS-foundation trusts. The Healthcare Commission’s review offers something for both proponents and detractors“ de la prestigiosa revista Brithish Medical Journal (Edició Digital de l’11 de juliol de 2005) demana més prudència al Departament de Sanitat pel grau de descoordinació que temen que es produirà amb aquesta gestió privada de l’NHS.
[26] Organització Mundial del Comerç que malgrat les aparences no es un organisme propi de la ONU com la Organització Mundial de la Salut (OMS.
[28] Presencia del ciutadans amb formació prèvia i l’incentiu de la capacitat executiva quant a gènere, edat i geografia.
sanicocos.wordpress.com 